La meva formació

Sóc fill de la meva generació. (1953).
Criat en un poble petit de Girona, als 14 anys vaig anar a estudiar “Mecànica de Cotxes” a la Universitat Laboral de Tarragona i després “Enginyeria Química a Vilanova i la Geltrú.
Però la meva afició al teatre i a les arts en va fer donar voltes per Europa i a participar en grups de teatre i a formar un grup de joves i una companyia de teatre al meu poble.
La meva formació tècnica i la vida al carrer de moltes ciutats i pobles europeus van donar base a la maduresa.
Vaig aprendre que viure sol, no era garantia de llibertat ni de maduració personal.
A la tornada, vaig treballar al Manicomi de Salt aprofitant les meves habilitats artesanes i artístiques. El que em va proporcionar contacte amb el patiment psicològic de persones amb una llarga història d’internament i de malaltia psiquiàtrica.
Vaig aprendre a treballar en equip, abordar les dificultats més greus amb optimisme i a trobar sortides a les situacions menys favorables, aprofitant el sentir de tots els integrants del grup –personal d’atenció i pacients.
Mentre, vaig estudiar Infermeria i en acabar vaig treballar a la Comunitat terapèutica de Malgrat, on vaig acumular a les tasques de labor teràpia, animador social i terapeuta de grup (que ja havia exercit a Salt) les d’infermeria psiquiàtrica i la de responsable dels serveis de proveïdors de la comunitat (una residència amb 30 pacients i 50 treballadors).
Durant aquests anys (de 1975 al 1983) la meva formació en psicoteràpia de grup, individual i tota mena de formació alternatives (assistència a classes de la Universitat, psicodrama, psicomotricitat, psicoanàlisi, ioga, fisioteràpia, tallers artístics per a adults ...) va ser intensa, profitosa i em va emmarcar en l’àrea de recursos humans i assistència a les persones .
Vaig aprendre a escoltar els meus sentiments i els dels altres. A utilitzar molts recursos emocionals per adonar-me que la vida és més intensa quan més treballes en equilibri entre el que fas, el que penses i com ho fas i ho penses.
Els meus estudis d’Infermeria em van portar a treballar a “Salut Publica” on he estat i encara sóc, infermer de primària.
En aquests anys, he tingut oportunitats de treballar en residències de gent gran, en unitats d’oncologia, en llars d’infants, en barris deprimits, drogodependents, presidiaris i ex presidiaris, he format educadors socials.
He treballat a França i Anglaterra.
La feina d’infermer m’ha proporcionat l’oportunitat de viure i conviure amb la malaltia i els seus desenllaços, els estats d’ànim i els recursos personals davant els avatars de la vida de moltes persones.
He aprés a resoldre petits i grans inconvenients, a afrontar la mort sobtada o esperada, a integrar noves maneres de viure (malalties cròniques que necessiten formes de vida radicalment diferents) i a l’acompanyament i a compadir (patir amb, al costat de ).
El 1996, vaig engegar ADAD (associació d’ajuda a drogodependents) i amb ella un recurs d’inserció laboral L’ENCANT a la ciutat d’Olot.
El nostre lema el va encunyar un company (en Pau) en aquesta frase:
“Drogodependent: 1977 un viciós, el 1987 un malalt, 1997 una persona”.
Vaig aprendre a resistir -la frustració, el desengany i la impotència davant la insistència de equivocar-se un cop darrera altre- perseverant en el treball i l’acompanyament, de les persones.
El 2003-04 vaig fer un màster en gestió de serveis d’atenció primària i vaig exercir d’adjunt d’infermeria en una unitat d’urgències.
Tota la vida aprenent i encara no sé, ni tot ni molt. Tot el que sé ho podria resumir així:
L’aprenentatge és un procés i una actitud sense fi. I en el seu desenvolupament, tant important com aquesta aptitud és aprendre a posar límits i ordre als coneixements adquirits per posar-los al servei de l’acció. Los coses que saps, les saps i prou.